Cor meu, has vist com la tardor encomana
aquesta eixorca i resignada sort
d'anar mirant l'espiga que es desgrana,
i el pàmpol sec engavanyant-se d'or.
El somriure, al teu llavi ha mort la grana,
i l'enuig t'ha tingut lligat al port.
saps que la inútil pellerofa humana
ni surarà en les aigües del record!
Mes ai! No sies peresós ni tímid,
romp aquest glaç que t'ha imposat el límit:
cerca en el fons del teu reialme intern
alguna veu de ressonància pura
i un amor molt més viu que la natura
que et faci creure que seràs etern!
J.M. de Sagarra
