Ells han perdut de vista el món al banc.
No coneixen a ningú.
Són tots dos la sang cega, el miracle
que es repeteix: mans en la foscor lliurades
la delícia. Bes a la claror feixuga
de l'acaronament suau, suau...
Jo aguaite.
Amb la innocència d'un cadell,
els mire
sense entendre tendror, luxúria
o encantament feréstec,
des de l'oblit.
I l'home jove que no entén
que no estic entenen-los, crida:
¿Que hi ha?
Reste perplexa
a terres de ningú.
Desconeguda.
Però he begut un glop
de besllum al record,
i endinsada en mi, vaig
de l'amnesia al somni,
on l'abraçada teva
em deia que era dona.
I que vivia.
Maria Beneyto
"Elegies de pedra trencadissa"
No hay comentarios:
Publicar un comentario
Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.