"CANÇÓ DE NA RUIXA-MANTELLS" de M. Costa i Llobera

    Passant gemegosa com fa la gavina
    que volta riberes i torna a voltar,
    anava la boja del Camp de Marina

        vorera de mar.

    Descalça i coberta de roba esquinçada,
    corria salvatge, botant pels esculls;
    i encara era bella sa testa colrada,

        la flor de sos ulls.

    Color de mar fonda tenia les nines,
    corones se feia de lliris de mar,
    i arreu enfilava cornets i petxines

        per fer-se'n collar.

    Així tota sola, ran ran de les ones,
    ja en temps de bonança, ja en temps de maror,
    anava la trista cantant per estones

        l'estranya cançó.

    "La mar jo avorria mes ja l'estim ara
    des que hi té l'estatge l'amor que em fugí.
    No tinc en la terra ni pare ni mare,

        més ell és aquí!

    La mar el volia, jamai assaciada
    de vides, fortunes, tresors i vaixells;
    i d'ell va fer presa dins forta ventada

        Na Ruixa-mantells."

    Un vespre d'oratge finí son desvari:
    son cos a una cala sortí l'endemà;
    i en platja arenosa, redòs solitari

        qualcú l'enterrà.

    No té ja sa tomba la creu d'olivera,
    mes lliris de platja bé en té cada estiu,
    i sols ja hi senyala sa petja lleugera

        l'aucell fugitiu...
                         M. Costa i Llobera

fuente: aqui