Hi tornarem al sol-solet!
Tira el braser per la finestra,
llença la capa i el barret!
Que vingui el sol com una festa
i ja no vull sentir més fred.
Oh, quin aire!
Ja les paraules prenen ales
i no cal dir-les sota veu,
que en pensament tinc mar i cales
i cama nua fins al peu.
Adéu, mimoses i nadales:
clavells veureu.
Fugi l'hivern, fugi la por.
Morir? Quan no s'arrisca gaire.
Hem de sortir d'aquest racó
-deixem-hi el pec i el rondinaire:
sortim a l'aire germinal
amb ulls d'infant, que miren alt.
C. Arderiu
sábado, 25 de abril de 2015
jueves, 23 de abril de 2015
Guitarra - Mario Benedetti
Ah la guitarra esa mujer en celoMario Benedetti
que habla en su canto y muere en su silencio
con tu salud de música nacida
me brindas un placer casi doliente
y eso porque tus cuerdas te dicen lo que digo
y lo que digo es triste de cristal
ah la guitarra esa mujer que llega
con un amor de huésped indefenso
tu mástil o tu puente o tu rasgueo
tu voz quebrada en todos los idiomas
me dejan libre para la alegría
que sube y baja en tu cordaje neutro
ah la guitarra esa mujer sensible
que invade el patrimonio de la noche
mueve las humedades del follaje
y se roza con árboles sonámbulos
ah la mujer esa guitarra erótica
que se exhibe desnuda en la terraza
martes, 21 de abril de 2015
" HEROI NO VENÇUT " de A. Abante
¿Trobaré
la llum en caure la posta
I un mantell florit amb pètals d’estel?
Cavalcant iré, cercant la resposta,
en trineu de foc, enllà d’aquest cel.
¿Trobaré la pau per tots anhelada
Travessant els vents del nord o del sud?
T’ho faré saber, si allí l’he abastada,
exhalant un cant d’heroi no vençut.
Ja he trobat la llum amb dolls de tendresa
en ales del teu record enyorat.
Al galop irem amb tota fermesa
recercant confins d’alta immensitat.
El meu cant ja et diu, com una promesa,
que hem ratllat el cim de l’eternitat.
A. Abante
I un mantell florit amb pètals d’estel?
Cavalcant iré, cercant la resposta,
en trineu de foc, enllà d’aquest cel.
¿Trobaré la pau per tots anhelada
Travessant els vents del nord o del sud?
T’ho faré saber, si allí l’he abastada,
exhalant un cant d’heroi no vençut.
Ja he trobat la llum amb dolls de tendresa
en ales del teu record enyorat.
Al galop irem amb tota fermesa
recercant confins d’alta immensitat.
El meu cant ja et diu, com una promesa,
que hem ratllat el cim de l’eternitat.
A. Abante
domingo, 19 de abril de 2015
"CANÇÓ DE NA RUIXA-MANTELLS" de M. Costa i Llobera
Passant gemegosa com fa la gavina
que volta riberes i torna a voltar,
anava la boja del Camp de Marina
vorera de mar.
Descalça i coberta de roba esquinçada,
corria salvatge, botant pels esculls;
i encara era bella sa testa colrada,
la flor de sos ulls.
Color de mar fonda tenia les nines,
corones se feia de lliris de mar,
i arreu enfilava cornets i petxines
per fer-se'n collar.
Així tota sola, ran ran de les ones,
ja en temps de bonança, ja en temps de maror,
anava la trista cantant per estones
l'estranya cançó.
"La mar jo avorria mes ja l'estim ara
des que hi té l'estatge l'amor que em fugí.
No tinc en la terra ni pare ni mare,
més ell és aquí!
La mar el volia, jamai assaciada
de vides, fortunes, tresors i vaixells;
i d'ell va fer presa dins forta ventada
Na Ruixa-mantells."
Un vespre d'oratge finí son desvari:
son cos a una cala sortí l'endemà;
i en platja arenosa, redòs solitari
qualcú l'enterrà.
No té ja sa tomba la creu d'olivera,
mes lliris de platja bé en té cada estiu,
i sols ja hi senyala sa petja lleugera
l'aucell fugitiu...
M. Costa i Llobera
que volta riberes i torna a voltar,
anava la boja del Camp de Marina
vorera de mar.
Descalça i coberta de roba esquinçada,
corria salvatge, botant pels esculls;
i encara era bella sa testa colrada,
la flor de sos ulls.
Color de mar fonda tenia les nines,
corones se feia de lliris de mar,
i arreu enfilava cornets i petxines
per fer-se'n collar.
Així tota sola, ran ran de les ones,
ja en temps de bonança, ja en temps de maror,
anava la trista cantant per estones
l'estranya cançó.
"La mar jo avorria mes ja l'estim ara
des que hi té l'estatge l'amor que em fugí.
No tinc en la terra ni pare ni mare,
més ell és aquí!
La mar el volia, jamai assaciada
de vides, fortunes, tresors i vaixells;
i d'ell va fer presa dins forta ventada
Na Ruixa-mantells."
Un vespre d'oratge finí son desvari:
son cos a una cala sortí l'endemà;
i en platja arenosa, redòs solitari
qualcú l'enterrà.
No té ja sa tomba la creu d'olivera,
mes lliris de platja bé en té cada estiu,
i sols ja hi senyala sa petja lleugera
l'aucell fugitiu...
M. Costa i Llobera
-
- fuente: aqui
viernes, 10 de abril de 2015
" AVUI " de Célia Viñas
Perquè avui el cel és blau
i la rosa més encesa,
perquè el colom plana un vol
amb un fregadís de seda,
perquè a dalt del taronger
hi ha verdors de fulla tendra,
perquè l'aire del matí
té cançons de pluges fresques,
perquè riu el rierol,
perquè les planes són verdes,
perquè el mar trena garlandes
entorn de les blanques veles
i el sol munta bru de mel
enmig d'un brunzir d'abelles
i al bell cim del puig més alt
hi ha un degotís de bresca...
vine, amor, que el cel és blau
i la rosa és més encesa.
i la rosa més encesa,
perquè el colom plana un vol
amb un fregadís de seda,
perquè a dalt del taronger
hi ha verdors de fulla tendra,
perquè l'aire del matí
té cançons de pluges fresques,
perquè riu el rierol,
perquè les planes són verdes,
perquè el mar trena garlandes
entorn de les blanques veles
i el sol munta bru de mel
enmig d'un brunzir d'abelles
i al bell cim del puig més alt
hi ha un degotís de bresca...
vine, amor, que el cel és blau
i la rosa és més encesa.
Cèlia Viñas
fuente: aqui
domingo, 5 de abril de 2015
EL AMOR - Luis Garcia Montero
Las palabras son barcos
y se pierden así, de boca en boca,
como de niebla en niebla.
Llevan su mercancía por las conversaciones
sin encontrar un puerto,
la noche que les pese igual que un ancla.
Deben acostumbrarse a envejecer
y vivir con paciencia de madera
usada por las olas,
irse descomponiendo, dañarse lentamente,
hasta que a la bodega rutinaria
llegue el mar y las hunda.
Porque la vida entra en las palabras
como el mar en un barco,
cubre de tiempo el nombre de las cosas
y lleva a la raíz de un adjetivo
el cielo de una fecha,
el balcón de una casa,
la luz de una ciudad reflejada en un río.
Por eso, niebla a niebla,
cuando el amor invade las palabras,
golpea sus paredes, marca en ellas
los signos de una historia personal
y deja en el pasado de los vocabularios
sensaciones de frío y de calor,
noches que son la noche,
mares que son el mar,
solitarios paseos con extensión de frase
y trenes detenidos y canciones.
Si el amor, como todo, es cuestión de palabras,
acercarme a tu cuerpo fue crear un idioma.
Luis Garcia Montero
Suscribirse a:
Entradas (Atom)